Els meus companys de classe

Estic a classe, a primer fila, fent una assignatura apassionant. Diuen que aquesta assignatura és única, i requereix d'un gran esforç. Al meu costat dret tinc a la meva amiga Mireia que, com de costum, està modificant tots els documents que té i troba, per fer-los més accessibles i usables. Ella de gran serà algú important. Sempre recordaré aquella vegada que un profe que no diré va penjar al campus un manual d'ús sobre com fer servir un programa que tampoc diré. El manual era illegible de tants errors, faltes, espais innecessaris i altres coses que tenia. Aquell dia vaig entendre la gran importància de la feina que tant ella aprecia. Però ella també és normal, a vegades mira venecia fondant i Pinterest!, un vici que em va encomanar i encara l'arrastro.

A l'altre costat tinc la meva altre amiga, l'Esther. Ella és aplicada, pacient i educada. Un dia seré com ella. Sempre escolta, però hi ha vegades, com ara mateix, que és impossible i fa coses molt interessants. Coses super interessants que fan que hagis de mirar a la pantalla del seu ordinador. Publica coses a tuiter i mira noticies i té un instacanvas amb moltes fotos de menjar que fan venir gana. A vegades mira el blog de "secretos de chicas" i si li demanes et retoca fotos amb Photoshop. Ah, i novetats d'Apple!
De fons sonen paraules que, per algú normal, són incomprensibles. A l'altre cantó tenim al Miguel, el noi del metro que va salvar a la dona xinesa. Si, ell! l'actualitat dels esports la porta ell. Qualsevol resultat esportiu, ja sigui futbol, bàsquet, F1, handbol... ho sap i ho controla. El que més em crida l'atenció d'ell és que, tot i ser del Barça, cada matí mira sense falta el MARCA per contrastar les opinions i llegir com ens critiquen. El Xavi li és mala companyia, perquè li agrada fer exactament el mateix, però és divertit veure'ls discutir la jugada.
Crec que fa mitja hora que escric i encara parlem del camp 006 per a fitxers informàtics. Finalment, a un extrem del final de la fila hi ha el David, el noi que cada matí em diu "bon dia". La veritat que no sé què és el que fa durant la classe. Diria que escolta, perquè ell ha estudiat coses més dures que això que fem. És enginyer informàtic i ja hi està acostumat.

Ostres, falta l'Albert!, que avui no hi és perquè és dia de vaga i ell, amb tot això, és molt estricte. L'Albert als deu minuts ja està mirant la web d'Android, la seva revista "Volats per la Tramuntana" i novetats sobre software lliure i coses rares.

Tot i sembla que ningú escolta, en el fons apreciem la nostra futura professió i quan ens organitzem i treballem conjuntament com a infoidoc, som un gran equip de bibliotecaris.

I per últim quedo jo, que m'ho miro tot i gaudeixo.

Anécdota de metro

Unos lo conducen, otros lo cogen y otros se tiran.

Hay muchos instantes en la vida y si te paras a pensar, podemos llegar a suprimir algunos de estos o hacer, al menos, que no ocurran. Solución: quedarse sentado, en mi caso, sería una buena idea. El caso es que me gusta vivir esa serie de situaciones inesperadas, que te hacen sudar, reír, llorar... en las que uno no cree hasta que le suceden.

El otro día salí un poco más tarde que de costumbre de la universidad. Creo que si hubiese salido a la hora esto que estoy explicando ya no lo podría explicar. Bajaba las escaleras del metro con un compañero de clase decidios a coger el metro. Cuando nos quedaban 7 peldaños para llegar al andén, empezó una cuenta atrás."Un teléfono móvil resbala de las manos de una mujer. Una mujer mas bien oriental. El móvil cae en la vía. Menos de un minuto para el próximo tren, marca el marcador digital de la estación. Vamos por el cuarto peldaño. La mujer se inclina, se agacha, no mira e intenta cogerlo. Vamos por el tercer peldaño. Me miro a mi compañero. Ojos como platos. Ya no sé por qué peldaño vamos. La mujer nos mira, nos hace señas, se tira. Carpetas, chaquetas, bufandas y hojas salen volando de nuestras manos. Menos minutos de los minutos que marcaba el marcador hacía segundos. Me arrodillo, me quedo en blanco. Mi compañero la coge, la estira. La mujer insiste con señas. Quiere su carrito de la compra.Ahora no, mujer. No ve que le estamos salvando la vida? Peso pluma me dice mi amigo. Yo si que ya no tengo plumas, le respondo... Chino chano, y núnca mejor dicho, se va la mujer con su tecnología entre manos.